No passa gaire sovint que una portada de diari permeti aprendre tantes coses d’una tacada. Per això em ve de gust compartir, reconec que amb un punt d’entusiasme, les lliçons que em sembla veure en la portada d’avui d’El Periódico.

Sobre l’estil

Per a alguns, el joc de paraules s’acosta massa a l’estil de la premsa esportiva i és poc seriós: “la portada de “el periodico” de hoy es un poco de guasa”. Se la qualifica de “simpàtica” i es reacciona amb ironia.

Però també es considera que la manera de titular és bona, molt bona i contundent, amb elogis com aquests: “un pedazo de titular” i “peazo titular”. Hi ha lectors que hi veuen un “bon joc de paraules” i ho troben molt enginyós.

Sobre la llengua

El joc de paraules és forçat perquè, de fet, el verb col·loquial “palmar” vol dir “morir” i així consta a la Real Academia, fàcil de consultar amb un clic. Per aquesta raó, un tuit sembla una paròdia: “Plataforma de jubilados por la instauración de las esquelas en la portada del periódico”.

Un altre missatge és més concís: “¿Entonces la portada de “El Periódico” no va a ser TT? ¿Nadie la va a criticar? ¿Pero ha muerto el duque? ¿Palma es sinónimo de imputado?”

La llicència semàntica es justifica per la voluntat de publicar el joc de paraules. El risc, esclar, és que com que va forçat s’incrementi la sensació que es tracta només d’una “gracieta”: “Los compañeros de @elperiodico_cas tenían hoy el día graciosillo“.

Les portades amb jocs de paraules poden ser intel·ligents i apel·lar a l’enginy dels lectors o semblar humorístiques. Les gracietes tenen un altre efecte i busquen una rialla per damunt de qualsevol altra reacció.

Si en castellà el verb escolit només funciona “d’aquella manera”, en català la llicència és encara més extraordinària. El castellanisme “palmar” es tradueix per “dinyar” o “fer l’ànec”, però és obvi que el duc de Palma encara és viu, i que per molts anys. En fi, estaven obligats, com altres vegades, a acceptar la doble llicència perquè el joc de paraules s’havia ideat en castellà.

Sobre la multiedició

L’edició en paper se sosté en uns codis que no es reprodueixen al web. Saber distingir els canals és una obligació nova dels periodistes. Ja vaig comentar l’octubre de l’any passat aquella genialitat del cercle imprès per guanyar els bits a l’hora de provocar sensacions als lectors, la prova que el paper té moltes ocasions per ser “distintiu”.

En la versió web, la notícia que comento ocupa un lloc destacat a la “home” però com que es tracta d’una composició que vol donar el màxim possible de titulars no hi ha un espai tan gegantí per a l’assumpte del gendre del rei.

A més de canviar el disseny, també ho fa el text. El que hi trobem és un títol més aviat classic: “Urdangarin va amagar diners a Belize per no pagar a Hisenda”. Em sembla un encert.

Al web s’hi busca informació clara i aquest títol fa entendre la gravetat de la imputació: més enllà dels negocis que aquesta persona hagués pogut desenvolupar, en les circumstàncies que la justícia haurà d’aclarir, si es confirmés una ocultació dels impostos que són de tothom, dels súbdits de Joan Carles I,  per part d’un familiar del rei es tractaria d’un acte molt rellevant. Se suposa que el monarca dóna per indicades les instruccions al seu entorn perquè no s’escapoleixin de les seves obligacions fiscals.

Aquesta distinció entre els suports em sembla fonamental. Mentre que al web procuren atendre l’actualització, al paper busquen la manera de convertir-se en “la portada del dia”. És raonable.

Sobre el ressò social

Una portada cridanera com aquesta pot aconseguir nous lectors però la seva missió principal no és aquesta sinó tenir ressò social, dur la marca més enllà del territori conegut, convertir-se en referència matinal als bars i establiments on la premsa es troba a l’abast dels clients i allà on els lectors ensenyen el diari: al transport públic, a la feina…

Un tuit els acusa de fer, per aquest motiu, “periodisme de bar”. Però l’intent d’obtenir aquest eco entre lectors no compradors em sembla coherent amb la línia d’un diari popular i amb portades tan antigues com aquella del “Pujolazo” (que no recordo si és de 1980 o de 1984).

La prova és que ha suscitat una certa agitació i ha rebut reconeixements com aquest: “La mejor portada de hoy”. Un lector més incisiu veu una relació entre la portada d’avui i “les de l’època Nadal” (en referència a l’anterior director, Rafael Nadal, avui situat al Grup Godó).

També vaig comentar unes quantes portades el juliol de l’any 2009, a propòsit de l’adaptació al cicle temporal dels diaris impresos. Em sembla que el tuit que he citat es refereix a aquell moment.

Sobre els mitjans socials digitals

Vista aquesta diferència marcada pel suport que el mitjà fa servir, queda pendent l’observació de la defensa que se’n fa en els entorns socials digitals.

El compte oficial del diari, que emet titulars probablement de manera automàtica, no tria el joc de paraules de la portada i segueix l’elecció feta al web. Sembla coherent però es perd una ocasió d’ampliar el ressò que es buscava. No n’hi ha prou amb els bars i les perruqueries fent d’altaveu dels quioscos. La xarxa també és una via. La decisió és una mica sorprenent i per això goso atribuir-ho a una “no decisió” mes que a un acte voluntari.

Per cert, que aquest possible automatisme hauria de ser revisat per evitar que les promocions també passin com a notícies: “Bon dia! EL PERIÓDICO i Atrápalo t’oferim caixes regal valorades en 100 euros. Consulta l’edició impresa d’avui”.

Sobre els periodistes

Oblidem-nos dels robots i mirem què fan les persones. El director del diari, Enric Hernández (@Enric_Hernandez), sol ser actiu al Twitter. I sí, ha llançat un tuit sobre aquesta portada, amb un enllaç retallat que hi porta. Però no esmenta les tres paraules al seu missatge. Diu així: “Urdangarín se apropió de fondos públicos en nombre de la Corona, según el auto de imputación. bit.ly/tSkwI6 #portadaEPC #ePeriódico”. O sigui que el director renuncia a estendre l’eco del joc de paraules que, per ara, es restringeix al paper.

Jesus G. Albalat (@jgalbalat) és l’home dels tribunals en aquest diari des de fa un quart de segle. És un autèntic crac de la informació judicial que ha brillat una vegada més “aixecant” aquest assumpte. Què diu Albalat de la portada?

En un tuit s’hi refereix com a “portada original”. No em sembla prou convincent per arrossegar el joc de paraules. Fa la sensació que el periodista se sent autor de l’altre titular, de la notícia que ell ha aconseguit, i que deixa la qüestió de la portada de paper a l’equip que l’ha creada. No se n’acaba de desentende però sembla evident que no s’hi compromet.

Saül Gordillo (@saulgordillo) col·labora amb el diari en qüestions de comunicació digital. El seu tuit ha tingut uns quants retuits. Diu així: “Gran portada d’EL PERIÓDICO sobre #Urdangarin El duc, palma bit.ly/sVRfwZ També comptador a zero Mas-Navarro”.

A parer meu, és un error equilibrar una unitat (tuit) amb una altra unitat (portada). No hi ha cap raó perquè “una” portada” sols mereixi “un tuit” i queda estrany que el seu missatge inclogui l’encontre entre el president Mas i el primer secretari del PSC en els mateixos 140 caràcters que serveixen per referir-se al cas Urdangarín. Concentrar-se en un sol missatge li hauria donat més potència.

Ara bé, Gordillo sí que es compromet. El seu tuit reprodueix el titular en català (encara que hi afegeix una coma inexistent a la portada): “El duc, palma”. Al diari l’hi haurien d’agrair, és l’únic entre els tres exemples observats que es mulla de debò amb la portada i que intenta estendre el seu ressò social en l’entorn digital.

Sobre les etiquetes

Hauria pogut anar una mica més lluny perquè fa servir dues etiquetes de mitjà (#portadaEPC #ePeriodico) però no ho aprofita per intentar llançar una etiqueta popular, com ara #elduquepalma. Hauria estat l’acció natural després d’una portada com la d’avui.

A les dotze del migdia, quan el ressò de primera hora ja hauria de tenir un efecte perceptible, només trobo un tuit, i només un, amb l’etiqueta #elduquepalma. I no n’hi ha cap en el seu equivalent català #elducpalma.

Potser aquesta podria ser una bona guia a l’hora de triar una portada popular, sobretot si té riscos perquè està basada en un joc de paraules amb llicència lingüística i perquè pot semblar mes “graciosa” que “intel·ligent”. El lema seria: si no en voldràs fer una etiqueta al Twitter, pensa-t’ho dos cops abans d’imprimir-ho.

Hi havia a favor una bona marea que el mitjà no ha sabut o no ha volgut aprofitar. Només calia sostenir el moviment d’aquestes ones: “Que gran portada”.

Una portada que uns quants tuitaires troben molt bona, he dit molt bona, brutal, memorable o genial mereixia una etiqueta pròpia de suport, per agregar a poc a poc als que se’n declaren fans i anar més enllà.

Conclusions

El cas d’avui és un exemple molt adequat per confirmar que el periodisme català es troba en un punt de transició. Un diari tan important com El Periodico, mentre prova noves modalitats de comunicació digital (que vaig comentar al seu moment), té escletxes que no provenen de la falta de compromís dels seus professionals sinó d’un context que és igual de complex per a tothom.

Tot just veiem les possibilitats, tot just hi comencem a rumiar i de tant en tant l’encertem més i de tant en tant no ho fem tan bé.

Els diaris es defensen cada dia i demà hi haurà una altra portada i unes altres lliçons que valdrà la pena atendre. Per això era important deixar-ne constància avui mateix, perquè si no ens fixem en aquests situacions no trobarem la manera de millorar.

Síntesi

• Vés amb compte amb els jocs de paraules. Sobretot, si parteixes d’un col·loquialisme i n’has de forçar el significat.

• Si publiques en dos idiomes, ho has de demostrar o estàs dient de manera implícita que un dels dos idiomes se subordina a la imaginació de l’equip de portada.

• Fas bé de distingir els canals i adequar el missatge en cada cas.

• Però si has imprès una portada, per riscos que comporti, defensa-ho a la xarxa. Amb cohesió entre els autors i el mitjà. Amb convicció.

• Encara més si hi ha una marea creada pels lectors que són actius a les xarxes socials digitals.

Dedico aquest apunt als amics que treballen a El Periódico de Catalunya.