La sèrie “Tuitaires” s’ha acabat

La sèrie d’articles “tuitaires” s’ha acabat. Després de 30 articles, d’acord amb la direcció del 324.cat, he decidit plegar.

Al mateix temps, hem començat a tractar la possibilitat d’obrir una altra col·laboració, que també tindria periodicitat setmanal però que partiria d’un altre enfocament. Però d’aquesta opció, si tot va bé, ja en parlarem més endavant.

Ara, si de cas,  em toca aclarir per què hem pres aquesta decisió. Les raons són fàcils d’explicar.


Exigència de qualitat

La primera és que el risc de repetir-me era cada vegada més alt. Fa prop de tres anys, quan vaig començar a escriure cròniques que reflectien l’opinió dels catalans mitjançant els seus missatges al Twitter, el que feia era una novetat, no ho escrivia gairebé ningú.

No goso dir que fos el primer, però segur que vaig ser dels primers. Recordo que va ser d’aquesta manera que vaig ocupar-me de les protestes contra aquelles retallades del govern de Zapatero o de les reaccions a l’editorial conjunt sobre l’Estatut.

Ara ja és molt habitual que els mitjans intentin esbrinar l’opinió dels ciutadans a través d’aquest canal. Forma part de l’observació de la realitat que els periodistes duen a terme.

Per això volia provar una cosa nova. I vaig obrir la sèrie que ara abandono. L’intent tornava a ser diferent. Partia dels missatges al Twitter per fer una aproximació, entre periodística i antropològica, que ens ajudés a saber què pensen els catalans, segons el que diuen al Twitter, de la mort, del sexe, de la família

Quan vaig témer que em tornés repetitiu vaig encetar una curta “Volta a Catalunya amb el Twitter”. Quan la vaig presentar, ja tenia clar, i ho deia, que seria breu. Intuïa que el risc de repetir-me encara seria més gran.

A l’acte de lliurament del premi “Cadaqués a Carles Rahola”, que vaig rebre amb agraïment, el periodista Salvador Alsius va destacar, en la seva glosa, la combinació de l’estil telegràfic dels tuits amb una reconstrucció que ell mateix va qualificar de literària. Em va fer feliç que es reconegués l’intent per dotar aquesta sèrie d’un estil propi. Em sembla que els lectors també ho han valorat.

Però ara ja hi havia el risc de recórrer a alguns trucs adquirits i, per tant, de rebaixar la qualitat dels textos. Prefereixo no caure en aquest pou. Sóc molt exigent amb mi mateix i no vull deixar de ser-ho. El conformisme porta a la desídia.

Desequilibri

La segona raó té a veure amb l’esforç i la recompensa. La remuneració que vam acordar és sens dubte adequada però insuficient si tinc en compte les hores que cada article m’exigia.

Al principi, m’hi estava entre 10 i 12 hores. Als últims articles ja havia aconseguit reduir aquest temps a unes 4-6 hores. Compto la recerca, la selecció final, l’esquema de l’article, l’escriptura, la reescriptura i, per fi, la feina amb l’editora del mitjà. Només aquesta últma operació ja em demanava prop d’una hora, perquè tornava a revisar el text, havia de posar cada enllaç manualment i triava les negretes, les cursives, els títols interns…

Durant dos o tres dies de cada setmana estava pendent d’aquesta col·laboració i això és un robatori d’espai mental massa gran per a un article que tot just arriba a uns quants centenars de lectors.

Altres col·laboradors del mateix mitjà, amb una remuneració igual, escriuen una columna d’opinió, amb materials que ja tenen, posem per cas d’un programa televisiu, i l’envien per correu electrònic, sense passar per l’editora.

Potser els surt a compte però em sembla que, en el meu cas, la relació entre l’esforç i el preu era molt desequilibrada.

Com que és evident que no hi ha una situació que permeti variar el cost que el mitjà pot assumir, es tracta, potser, de trobar una mena de peça que requereixi una feina més proporcionada al preu. Ja ho veurem.

Vet aquí, per tant, les dues raons que m’han dut a prendre aquesta decisió: una exigència de qualitat que algú pot trobar exagerada però que forma part del meu caràcter i un desequilibri que se’m feia massa dur entre l’esforç i la recompensa.

Moltes gràcies

Només em queda afegir-hi que m’ha agradat tenir aquesta oportunitat. M’ho he passat bé provant de fer una cosa nova que, diria, encara no ha fet ningú més.

He tingut el reconeixement setmanal amb els tuits dels lectors i he rebut un premi. Què més puc demanar?

Gràcies a tothom que ha volgut seguir aquesta sèrie durant trenta setmanes.

Gràcies als tuitaires, que m’han permès escriure sobre el que ells deien i que no m’ho han criticat mai.

Gràcies al mitjà, que va confiar en aquest experiment una mica estrambòtic.

Gràcies a tothom.

I fins aviat… o no.

NOTA FINAL: els articles

Per a qui tingui interès a recuperar aquests articles, copio els títols de tota la sèrie, amb l’hiperenllaç corresponent.

El tren del Twitter i la raó de ser a Montgat (Tuitaires 30)

La metonímia oficial a Vielha (Tuitaires 29)

Dansa de tuits a Castellterçol (Tuitaires 28)

Mentre esperem l’últim tuit des d’Olot (Tuitaires 27)

Els tuits i els dies a Amposta (Tuitaires 26)

Quan el Twitter blasona l’Espluga de Francolí (Tuitaires 25)

L’eix del món a Les Borges Blanques (Tuitaires 24)

La fe del monjo a Montserrat (Tuitaires 23)

Postals de la nostàlgia des de Cadaqués (Tuitaires 22) (Premi “Cadaqués a Carles Rahola” de Periodisme, 2012)

Aranyes flexibles de Súria (Tuitaires 21)

Parlant dels fills, aquests pingüins (Tuitaires 20)

Cançó amb tuit-renecs que no cantarà ningú (Tuitaires 19)

La teva mascota al Twitter (Tuitaires 18)

Tuits per enviar a la m… (Tuitaires 17)

Conversa de tuits sobre el pare (Tuitaires 16)

Fantasia de tuits a la dutxa (Tuitaires 15)

Els tuits de la por (Tuitaires 14)

La cara humana del Twitter (Tuitaires 13)

Primera carta de l’any des del país dels tuitaires (Tuitaires 12)

Tuits i partícules en una establia (Tuitaires 11)

Sexe al Twitter (Tuitaires 10)

La gran batalla de l’advent català (Tuitaires 09)

Teoria del fàstic (Tuitaires 08)

La guitarra de l’avi Calatrava (Tuitaires 07)

Crisis de veïns als envans del Twitter (Tuitaires 06)

També hi ha vida després de la mort (Tuitaires 05)

El català es queda sense oficis (Tuitaires 04)

Tots els àpats al Twitter (Tuitaires 03)

Missatges d’enamorats (Tuitaires 02)

Els amos de les @tisores (Tuitaires 01)

 

 

Comentaris

  1. Bé, així tindràs més temps per a escriure novel·les. M’ha agradat molt “carretera secundària”. No he seguit els teus articles, però penso que aquest temps present enque la novel·la està narrada i que em va sorprendre tant pot tenir a veure amb la feina de navegar entre twits. O no.

    Fins aviat.

  2. Retroenllaç: bona nit janquim | Núvol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>