No som talibans


Comentari de text

No dedico aquest espai a comentar articles d’altres persones però faré una excepció amb un text de l’ex-diputat Joan Ferran perquè conté unes quantes opinions que respecto però acaba amb una atribució que detesto.

Afirma Ferran que el govern espanyol actua d’una manera que més aviat estimula la causa de l’independentisme, una idea que ja comença a ser un lloc comú i que tot i això no incita l’executiu del Partit Popular a variar la direcció.

Sosté Ferran tot seguit que si bé hi ha reaccions contra l’aprovació de la nova llei d’educació espanyola també hi ha moltes crítiques a la gestió del govern català en matèria d’ensenyament. També sembla una descripció força ajustada a la realitat.


Comenta Ferran, gairebé al final, que el president Montilla es va veure superat per la manifestació de juliol de l’any 2010 i que a Mas li va passar una mica el mateix amb la manifestació de setembre de 2012.

La comparació no és inadequada perquè, en efecte, es podria dir que tots dos presidents van mirar de situar-se al capdavant d’una protesta que els assistents a la convocatòria van convertir en una petició que anava més enllà de la pretensió inicial d’aquestes autoritats.

Acaba Ferran, i en aquest punt la meva discrepància és absoluta, amb una comparació que sembla benintencionada però que porta implícita una acusació pertorbadora. Escriu l’articulista que a CiU li podria passar com al govern dels Estats Units, que va alimentar la insurrecció afganesa contra els invasors russos i després hi va topar quan van aconseguir el poder.

És una comparació que podria ser natural: algú ajuda a algú que després li va a la contra. Però anomena Ferran aquests insurrectes de la manera que els mitjans els han donat a conèixer i se’m fa difícil pensar que hagi triat el mot “talibans” sense cap altra voluntat.

Col·lecció d’improperis

Vet aquí l’atribució que vull discutir. Jo no sóc cap talibà (és a dir, no sóc un radical extremista ni vull imposar la meva visió a ningú i encara menys pretenc recórrer a la violència). Però ja està escrita, com si res. No és el primer, ni serà tampoc el darrer que l’empra.

La líder del PP català ha acusat el govern català d’integrar “talibans”. Hi ha un diari especialitzat a llançar insults d’aquesta mena que a l’editorial, no fa gaire, recorria al mateix vocabulari.

En molt poc temps, els que som partidaris que Catalunya tingui el seu Estat hem hagut de tolerar que se’ns acusi de nazis, de feixistes, de talibans, d’extremistes, d’assassins potencials, de futurs  causants d’un genocidi… a més de ser tractats com a necis, idiotes, ignorants, mentiders, tergiversadors, manipuladors, tramposos…

Hi ha una col·lecció de cromos digitals que recull bona part d’aquests improperis i ho fa d’una manera humorística a la vegada que els considera un gran favor a la causa de la independència (una mica com afirma Ferran).

De debò que tots els arguments contra l’Estat propi s’han de basar en l’insult o en la por? No hi ha res més? Em costa d’entendre.

Bondat i bellesa

No soc talibà, Joan, de debò. Durant bastants anys vaig ser partidari d’un acord amb la resta d’Espanya. Vaig pensar de veritat que el federalisme podia ser una bona aposta.

Vaig creure que era una idea bella i també vaig pensar podia ser una bona idea.

Me n’he desdit. Ja fa temps. I ho he explicat amb certa calma. No sóc nacionalista. Simplement crec que Catalunya ja no té cap altra sortida, en bona mesura perquè l’Estat d’Espanya ho ha volgut així.

Que Catalunya esdevingui un altre Estat d’Europa em sembla una bona idea i cada dia que passa em sembla més, també, una idea bella.

Però això no em converteix de cop i volta en un extremista ni en un nazi ni en un taujà (la traducció que he trobat per a aquest ús reiteratiu del terme “paleto” que trobem sovint en mitjans d’estil serbi). I em disgusta profundament que se’ns acusi, a mi i a tots els altres que compartim aquest projecte, d’unes faltes que ni hem comès ni cometrem. És un insult però sobretot és una falsificació indecent.

Respecte i llibertat

Vull creure que en Joan Ferran només feia una comparació sobre el suport que es gira contra aquells que el donen però li demano cordialment que la propera vegada s’hi pensi abans de triar les paraules, que entengui que encara que tinguem idees diferents tots mereixem que aquestes idees se’ns respectin.

No, jo no sóc un talibà. Però estic convençut que el millor projecte per al meu país consisteix a aconseguir que tingui un Estat propi i m’agrada pensar que, si ens en sortim, viurem en un país lliure on no pugui manar mai cap talibà de cap bàndol.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>