Un bon dia

Aquest matí he dit pel Twitter que m’acabava de fer soci de l’ANC. M’ha semblat que era una bona manera de deixar clar que tinc més il·lusió que por, que les amenaces no són la via i que la democràcia se la juga a les urnes.

En un altre tuit, vaig dir que m’havia fet soci d’Òmnium.

Confio que aviat deixaré de ser soci de l’Assemblea perquè ja s’hagi dissolt, per innecessària. I espero que Òmnium es pugui tornar a centrar en els seus objectius culturals.

UNITAT

Però, de moment, aquestes dues entitats em semblen necessàries i trobo que té sentit aportar-hi la col·laboració mínima que representa fer-se’n soci.

Les dues tenen procediments i actituds diferents però totes dues representen un element que ara mateix és imprescindible. Uneixen.

Posen d’acord sobre un comú denominador moltes persones que tenim idees molt i molt diferents sobre una pila de qüestions que no són gens banals.

Des dels idealistes fins als pragmàtics, que és el grup no sé si gaire ampli del que em sembla que formo part. Des dels que veuen en l’Estat propi la consecució d’un somni esperat fins als que hi veiem ara mateix la millor solució, l’única solució efectiva, interessant, atractiva.

Són els espais on conflueixen persones de gairebé tot l’espectre polític català. Des de la CUP fins a UDC, passant per tant per gent d’ERC, d’IC i de CDC, i amb molta gent, també, del PSC, que veuen en aquestes entitats i el seu entorn un lloc on moure’s amb una llibertat que potser troben a faltar.

A banda que hagin organitzat concerts multitudinaris i manifestacions massives, amb una demostració de capacitat logística extraordinària, i més enllà dels pactes i desacords que puntualment puguin tenir, Òmnium i l’Assemblea representen un marc de convivència ideològica que és un exemple sobre com és possible tenir ressò, guanyar opcions d’incidència real en la política, si més no en la macropolítica, i del valor de sumar generositat individual per superar les enormes diferències en tants aspectes que sembla impossible que aquesta unitat pugui funcionar.

PROVISIONALITAT

Aquest esperit unitari, transversal, que se’n diu ara, és la prova més rotunda sobre la instal·lació del marc mental constituent o, com a mínim, de transició. L’Assemblea de Catalunya, que era una cosa ben diferent, però que posava en circulació un sentiment similar, va existir perquè aquell temps ho exigia.

Òmnium i l’ANC fan el que fan perquè no ho pot fer ningú més i perquè s’havia de fer. Calia aquest punt comú, un lloc de trobada, de debò, entre tots nosaltres, a partir d’un pacte molt potent: ja decidirem com haurà de ser aquest país nou cada vegada que es convoquin eleccions, com fan els països democràtics normals, perquè ara apartem aquesta disputa i ens centrem en el primer pas: dotar el país de l’Estat que necessita.

Per això ho he fet. Perquè és tan poca cosa la que se’ns demana que no tindria sentit negar-ho. Perquè l’Assemblea fa una feina que sol semblar-me  bé fins i tot quan tinc matisos personals sobre ple de detalls. Ja en parlarem després. Ara hem d’aconseguir que les urnes vencin el discurs del no.

Perquè votar és normal en un país normal. I el 9 de novembre és tan bon dia com un altre.


Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>